El portaveu del CGPJ és el Sr. Enrique López. El CGPJ és, com sabeu, aquell comitè de juristes desinteressats i imparcials que ens va fer saber, fa uns mesos, que un matrimoni entre homosexuals era el mateix que el matrimoni entre un home i, posem, un ornitorinc. Doncs bé, aquest senyor va dir, fa uns dies, que havíem de reflexionar sobre la reintroducció, a Espanya, de la cadena perpètua.
Hi ha certes raons de fons per defensar aquesta mesura. Les penes no han estat, tradicionalment, altre cosa que un càstig imposat per la societat al que l’ofenia i trencava les seves normes. Quan algú deia: “justícia”, en realitat volia dir “venjança”. Aquesta és hi ha estat la finalitat predominant de les penes en tota societat, i, segons aquesta finalitat, la cadena perpètua i la pena de mort estan plenes de sentit. Ara bé, segons l’art. 25.2 de la nostra Constitució de 1978, les penes només tenen una finalitat: la reinserció de l’ofensor. És a dir, una finalitat curativa.
Si la Constitució és contracte social i tabula rasa que permet i obliga a reconstruir la realitat política del país, aquesta afirmació s’ha d’acceptar amb totes les seves conseqüències. Així ho ha fet el Tribuna Constitucional. Per tant, ni la cadena perpetua ni la pena de mort són, en l’estat espanyol, constitucionals.
Abans hem fet referència a les raons de fons per defensar una mesura com la cadena perpètua. Però la veritat és que gent com el vocal Enrique López l’han defensat per altres raons, circumstancials, que venen lligades a l’ús, l’abús, la perversió i el profit que els mitjans de comunicació extreuen dels delictes difamants: assassinats, violacions i abusos. Molts programes de televisió viuen d’aquesta matèria, i magnifiquen el seu abast.
En cap cas es pot crear una política seriosa si aquesta mena d’opinadors han de ser els inspiradors de la legislació. La realitat és que, a l’estat espanyol, el 78% dels presos són reus de delictes contra la propietat privada i contra la salut pública – és a dir, delictes de narcotràfic: dos conceptes, propietat privada i salut pública, que, per molt que siguin bàsics en el funcionament actual del nostre sistema, no estan exempts de debat.
Aquesta és la realitat: delictes de sang i delictes sexuals no són freqüents. Les estadístiques són clares: des de que es va suprimir la pena de mort i la cadena perpetua, aquesta mena de delictes ha baixat substancialment a l’estat espanyol. Respectar els drets dels condemnats ha demostrat ser una bona política.
No s’ha de fer demagògia amb els seus crims.
Hi ha certes raons de fons per defensar aquesta mesura. Les penes no han estat, tradicionalment, altre cosa que un càstig imposat per la societat al que l’ofenia i trencava les seves normes. Quan algú deia: “justícia”, en realitat volia dir “venjança”. Aquesta és hi ha estat la finalitat predominant de les penes en tota societat, i, segons aquesta finalitat, la cadena perpètua i la pena de mort estan plenes de sentit. Ara bé, segons l’art. 25.2 de la nostra Constitució de 1978, les penes només tenen una finalitat: la reinserció de l’ofensor. És a dir, una finalitat curativa.
Si la Constitució és contracte social i tabula rasa que permet i obliga a reconstruir la realitat política del país, aquesta afirmació s’ha d’acceptar amb totes les seves conseqüències. Així ho ha fet el Tribuna Constitucional. Per tant, ni la cadena perpetua ni la pena de mort són, en l’estat espanyol, constitucionals.
Abans hem fet referència a les raons de fons per defensar una mesura com la cadena perpètua. Però la veritat és que gent com el vocal Enrique López l’han defensat per altres raons, circumstancials, que venen lligades a l’ús, l’abús, la perversió i el profit que els mitjans de comunicació extreuen dels delictes difamants: assassinats, violacions i abusos. Molts programes de televisió viuen d’aquesta matèria, i magnifiquen el seu abast.
En cap cas es pot crear una política seriosa si aquesta mena d’opinadors han de ser els inspiradors de la legislació. La realitat és que, a l’estat espanyol, el 78% dels presos són reus de delictes contra la propietat privada i contra la salut pública – és a dir, delictes de narcotràfic: dos conceptes, propietat privada i salut pública, que, per molt que siguin bàsics en el funcionament actual del nostre sistema, no estan exempts de debat.
Aquesta és la realitat: delictes de sang i delictes sexuals no són freqüents. Les estadístiques són clares: des de que es va suprimir la pena de mort i la cadena perpetua, aquesta mena de delictes ha baixat substancialment a l’estat espanyol. Respectar els drets dels condemnats ha demostrat ser una bona política.
No s’ha de fer demagògia amb els seus crims.
2 comentaris:
Ostres, que interessant. M'agradaria llegir més posts com aquest.
Muy interesante el artículo. La demagogia de este vocalillo del Consejo General del Joder Judicial cada día es más deleznable.
El CGP(J)J es funcionalmente inconstitucional. No cumple con sus finalidades jamas, es un organillo para politiquillos de despacho madrileño de la época franquista y solo contribuye a empeorar la administración de justicia.
En fin, este tema mejor tratarlo a parte.
No acabo sin antes felicitar al autor de este artículo expresivo de como se debe defender la humanidad y no los instintos animales del hombre.
Nacho
Publica un comentari a l'entrada